Un any més cap al Marroc! Ara més que mai, quan només queda una setmana per marxar, no tinc ganes de treballar. I em dedico a fer posts.
Tagine, cuscus, gelats, pastissos, desert, joies, te amb menta, bona companyia, música al carrer, zocos, berbers, sabates, mantes, calor, henna, haima, crema protectora… i una mica dels Clash.
Avui buscava alguna notícia d’interès per al bloc i n’he trobat una que m’ha fet pensar una mica…
Resulta que es posa a subhasta la primera maqueta de la Velvet Underground & Nico (com us podeu imaginar, val una pasta) amb cançons inèdites i versions també inèdites de cançons famoses d’ells com Venus in furs, Heroin (els U2 i la Sinéad O’Connor la van versionar) o I’m waiting for the man. Total, que els experts han qualificat aquest vinil, de “joia del rock”. Doncs sí, aquest grup ho és i en Lou Reed en solitari també, per descomptat. Per a aquells que us agradi la música, i a més us agradi la qualitat, dediqueu una estona de la vostra vida a escoltar la Velvet i en Lou Reed.
Fa uns dies, amb els companys de feina, parlem de fer un CD amb les 10 cançons que ens agraden més i que han influït més sobre nosaltres. Per mi, tant la Velvet com en Lou Reed, tenen un lloc en el meu CD particular. Per cert, quines posaríeu vosaltres?
Us passo Sunday Morning (jo hagués volgut Satellite of love, però…), perquè disfruteu, a aquells que us agrada, del so dels 60 de la Velvet amb el seu punt de LSD, com veureu.
Per sempre els millors. Un vídeo d’una cançó de principis dels 80 dedicada a la mare d’en Bono, qui va morir quan ell era molt petit. No és pas de les més famoses, però sí una de les que més m’agraden i que em recorda quan els començava a escoltar.
Banda sonora per excel·lència de la sèrie Els joves, van ser i són un dels millors grups de ska dels vuitanta i de tots els temps. Originalíssims tant pel que fa a la música (no només és ska, també és pop, és reagge, és rock…) com pel que fa a l’estètica. Afortunadament, a la xarxa encara es poden trobar vídeos dels Madness, tan o més peculiars que ells. One step beyond!
Des de fa un any, aproximandament, cada primer divendres de mes, al vestibul del teatre de Roses, es fan uns concerts molt ben parits. L’ambient és immillorable, ja que, mentre escoltes la música, et pots prendre una copa assegut en una taula tranquil·lament amb els companys. A més, pel fet de ser al vestíbul del teatre, permet una interacció músics-espectadors brutal. Imagineu-vos: música en directe, complicitat amb els músics, ambient íntim fent el toc… Quants diners pot valdre això? A Barcelona, una fortuna; a Roses, 6 euros. I resulta que la gent de poble no hi ve. Entre les persones que ho portem (he d’aclarir que jo m’hi he incorporat fa poc), no hem estat capaços d’arribar a cap conclusió. I no serà perquè el tema no ha estat recurrent! Què li passa a Roses? On és la gent? Que dorm de nits i de dies i no aprofiten les poques coses que s’hi fan? Nosaltres ho continuarem organitzant amb la mateixa il·lusió. Jo des d’aquí animo a tothom a venir a passar una bona estona en bona companyia, i de passada escoltar músics de casa nostra.
