El canto de los pájaros

Després de 2 anys i mig al Departament encara hi ha gent que no sap quina és la meva feina o bé que encara es pensa que sóc traductora (i mireu que ja els he explicat, com als nens petits, quina és la meva feina!). El colmo comença a arribar quan t’encarreguen una feina que et paguen de manera externa i al final resulta que no està ben remunerada perquè consideren que, com que el material l’ha fet gent de llengua, no deu haver-hi gaires faltes (!!!!). Jo no hi entenc de disseny gràfic, per tant, no m’atreviria a dir a un dissenyador/a com ha de fer la seva feina i quant de temps trigarà a fer-la, no? Però resulta que amb el català tothom s’hi atreveix. I llavors em trobo que em diuen tan tranquil·lament: “no trigaràs gaire perquè ho ha escrit una persona que en sap” (que en sap en relació a qui?), “no trigaràs perquè hi ha poca cosa” (dues pàgines mal escrites poden donar més feina que vint pàgines), i un llarg llarg etcètera. Saber parlar català o saber-lo escriure no significa que no s’hagi de revisar per una persona que paga el Departament perquè faci aquesta feina. Jo sé sumar però la comptabilitat millor que la porti un comptable. La magnitud de la tragèdia ve quan ja directament passen de corregir-ho perquè tothom en sap tant! Llavors em converteixo en la dona invisible fins que veuen en algun lloc una paraula o una expressió amb una falta, llavors surt el catalanet que tenen a dintre i criden en veu alta: “hi ha una falta!!!!” No us podeu arribar a imaginar com em pot arribar a crispar! Aquest és el meu dia a dia, per norma general. L’única manera d’agreujar-lo és que em surti una persona que “es mor de la risa quan, de repent, el gelat de fresa sap a atún”.

Correllengua

Aquest és l’article que Joan Solà va escriure el 9 de novembre a l’Avui, a la seva secció “Parlem-ne”. A part de ser el meu profe a la facultat i d’arribar-lo a odiar per no aprovar-me no sé quantes vegades, escriu molt bé i dóna una visió molt molt interessant al tema de la llengua.

Precisament, m’ho he trobat ara que sóc a punt de començar a fer de profe de català per a adults… Estic feta un nus de nervis, però alhora crec que em pot fer il·lusió si contibueixo al fet que unes persones aprenguin a parlar en català i el puguin arribar a fer servir. Ja veurem com va l’aventura…

Tres principis

Parlem-ne

Joan Solà

Aquests dies s’ha celebrat el Correllengua i he vist que els assistents es feien una pregunta ineludible: què hem de fer per contrarestar la situació. La situació és que el castellà ha envaït ja pràcticament tot l’espai català i que els que volem mantenir la nostra llengua topem amb dificultats sovint insuperables.

A l’acte de Cerdanyola Francesc Ribera, Titot (dels Brams), va dir unes quantes coses prou interessants: que ell no tenia pas la pedra filosofal; que el Correllengua no ha aconseguit d’eixamplar l’ús social del català, però ha aconseguit d’eixamplar la militància; que no hi ha fórmules o campanyes que es puguin aplicar de manera general, perquè cada lloc i cada circumstància presenten característiques prou diferents; finalment, va dir que els catalans militants no tenim moments de pau. Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé.

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o de responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement, apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.