Ahir a la tarda, passejant per Barcelona, se’m va ocórrer anar a visitar una botiga d’una marca de texans anomenada G-Star Raw. Recordo que fa uns anys vaig aconseguir que uns pantalons d’aquesta marca m’anessin bé, així que vaig decidir tornar a provar sort. Estava fent un cop d’ull als models que hi havia quan el dependent em va preguntar el protocolari “et puc ajudar en alguna cosa?”. Li vaig dir que estava buscant uns texans i que la meva talla és la 42. Sabeu que em va respondre? “Ui, de tan grans no en tenim!”. Pobret ignorant, si sapigués en aquell moment com em vaig recordar de la seva família… A mi em va sortir un “Home, tan grans…” i quan li anava a dir “m’estàs dient que tinc sobrepès?”, em va interrompre i em va dir: “només en tenim fins a la 41, si vols provar…”. Evidentment, li vaig respondre que NO i sense donar les gràcies vaig sortir pitant de la botiga per no respondre malament.
Què vol dir “tan grans”??? Ja n’hi ha prou d’acomplexar la gent i de fer-te sentir una vaca quan no tens una 36 o una 38! Tant que li agrada a la gent emplenar-se la boca amb la diversitat i totes aquests punyetes i resulta que ens volen a tots tallats pel mateix patró! Veig que les mesures de la passarel·la Cibeles no han servit de gaire. No estic bona ni sóc “normal” perquè faig la 42. I què?
