Després de 2 anys i mig al Departament encara hi ha gent que no sap quina és la meva feina o bé que encara es pensa que sóc traductora (i mireu que ja els he explicat, com als nens petits, quina és la meva feina!). El colmo comença a arribar quan t’encarreguen una feina que et paguen de manera externa i al final resulta que no està ben remunerada perquè consideren que, com que el material l’ha fet gent de llengua, no deu haver-hi gaires faltes (!!!!). Jo no hi entenc de disseny gràfic, per tant, no m’atreviria a dir a un dissenyador/a com ha de fer la seva feina i quant de temps trigarà a fer-la, no? Però resulta que amb el català tothom s’hi atreveix. I llavors em trobo que em diuen tan tranquil·lament: “no trigaràs gaire perquè ho ha escrit una persona que en sap” (que en sap en relació a qui?), “no trigaràs perquè hi ha poca cosa” (dues pàgines mal escrites poden donar més feina que vint pàgines), i un llarg llarg etcètera. Saber parlar català o saber-lo escriure no significa que no s’hagi de revisar per una persona que paga el Departament perquè faci aquesta feina. Jo sé sumar però la comptabilitat millor que la porti un comptable. La magnitud de la tragèdia ve quan ja directament passen de corregir-ho perquè tothom en sap tant! Llavors em converteixo en la dona invisible fins que veuen en algun lloc una paraula o una expressió amb una falta, llavors surt el catalanet que tenen a dintre i criden en veu alta: “hi ha una falta!!!!” No us podeu arribar a imaginar com em pot arribar a crispar! Aquest és el meu dia a dia, per norma general. L’única manera d’agreujar-lo és que em surti una persona que “es mor de la risa quan, de repent, el gelat de fresa sap a atún”.
