Pau Claris

Un altre episodi de denúncia a les escales de la Renfe sortida Pau Claris. Abans, però, explico la meva aventura perquè entengueu quina paciència he de tenir per fer un trist viatge de 150 km.

A les 17.30 h vaig agafar l’autobús de lego que m’havia de portar fins a Figueres. Sortint de Roses i ja en la carretera cap a Figueres, vam girar cua i ens vam parar a la gasolinera. Tots ens vam quedar una mica sorpresos, però només jo tenia el privilegi de seure darrere d’una dona que va començar a dir en veu alta. “Pero dónde vaaaaaaa!”. Es veu que l’autobús estava mig avariat, o això ens va semblar entendre. Després d’una revisió, vam tornar a agafar la carretera cap a Figueres. Jo vaig patir una mica perquè sentia que l’autobús feia sorrolls estranys i una pudor a xamuscat força preocupant. Però al final vam arribar, amb retard, però sencers. Resulta que paguem 2,30 euros pel trajecte i l’empresa no dóna el servei que hauria de donar.

El tren va sortir puntual, però massa maco per ser veritat: vam arribar a Barcelona amb uns 20 minuts de retard. Com sempre, vaig sortir per Pau Claris i resulta que em vaig trobar que davant meu hi havia un noi amb cadira de rodes que es disposava a sortir per algun lloc de l’estació, i fatídicament, va anar a triar Pau Claris. Primer de tot, va tenir dificultats per fer passar la cadira entre les portes aquelles que s’obren i es tanquen. Un cop va haver passat, les escales no funcionaven… Per sort, si es pot dir així, ell tenia una cama amb certa mobilitat, amb la qual cosa, va dir que ell ja pujaria sol, però que li pugéssim la cadira, sisplau. Entre una dona i jo vam pujar la cadira (era una cadira més petita de lo habitual però pesava moltíssim), i ell va anar pujant com va poder, cada cop li costava més perquè n’hi ha moltes, d’escales! Al final vam arribar a dalt i ell va poder continuar per la ciutat. Tothom que pujàvem per allà vam comentar que mai no funcionen aquelles escales. En alguna altra ocasió, he hagut d’ajudar a pujar alguna maleta a una persona gran, i un cop vaig veure una noia amb crosses que no podia amb la seva ànima. En la meva vida havia vist tanta inutilitat per una empresa que ofereix un servei bàsic, i a sobre estatal… En ple segle XXI resulta que la companyia ferroviària estatal no té les estacions adaptades per a minusvàlids i gent gran, no es preocupa pel manteniment dels accessos… Ara, això sí, les portes d’accés i de sortida que no faltin, per a això sí que hi ha diners. Quina vergonya!