Correllengua

Aquest és l’article que Joan Solà va escriure el 9 de novembre a l’Avui, a la seva secció “Parlem-ne”. A part de ser el meu profe a la facultat i d’arribar-lo a odiar per no aprovar-me no sé quantes vegades, escriu molt bé i dóna una visió molt molt interessant al tema de la llengua.

Precisament, m’ho he trobat ara que sóc a punt de començar a fer de profe de català per a adults… Estic feta un nus de nervis, però alhora crec que em pot fer il·lusió si contibueixo al fet que unes persones aprenguin a parlar en català i el puguin arribar a fer servir. Ja veurem com va l’aventura…

Tres principis

Parlem-ne

Joan Solà

Aquests dies s’ha celebrat el Correllengua i he vist que els assistents es feien una pregunta ineludible: què hem de fer per contrarestar la situació. La situació és que el castellà ha envaït ja pràcticament tot l’espai català i que els que volem mantenir la nostra llengua topem amb dificultats sovint insuperables.

A l’acte de Cerdanyola Francesc Ribera, Titot (dels Brams), va dir unes quantes coses prou interessants: que ell no tenia pas la pedra filosofal; que el Correllengua no ha aconseguit d’eixamplar l’ús social del català, però ha aconseguit d’eixamplar la militància; que no hi ha fórmules o campanyes que es puguin aplicar de manera general, perquè cada lloc i cada circumstància presenten característiques prou diferents; finalment, va dir que els catalans militants no tenim moments de pau. Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé.

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o de responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement, apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.