Joan Clos Van Damme

Fa dies que no sé res d’aquest exemplar de la natura. Quin home! D’anestesista a alcalde de Barnaka i d’alcalde a ministro de Justicia, Comercio y Turismo. I ara què? Si guanya en Monti, que en faran d’ell? I si a les generals guanya el PSOE…? Jo només sé que Barcelona s’ha quedat sense governar! Estem tots pansits des que no ens podem fotre d’ell… Van Damme, torna! Deixa la teva cartera i vine a fotre’ns la nostra, de cartera! Torna per multar els incívics que fan d’estàtua humana, per pixar al carrer, per aparcar malament, per excés de velocitat, per respirar! El Forrum encara no s’ha acabat de pagar! Torna a les nostres vides, Joan Clos Van Damme. Si no ho fas per nosaltres, fes-ho pels gags que s’han quedat sense protagonista!

Qui són aquests?

Enmig de la campanya electroral m’arriba a les mans (gràcies Kpri) la propaganda d’un partit anomenat Partit Humanista de Catalunya. Ben bé no sé qui són, només que tenen el seu origen a la Comunidad para el Desarrollo Humano, creada pel gurú llatinoamericà Silo (!!!!) El full que reparteixen diu, en forma de composició poètica:

No et direm pas què has de fer

perquè tu ja ets prou grandet.

Amb els cracs dels dirigents

com el cul ens va a la gent!

Què precaria està la feina!

Especula que fa fort!

El Banc sí que esmola l’eina!

Van les cases a preu d’or!

Catalunya més empresa,

Catalunya menys nació.

Catalunya desentesa;

tots sentim preocupació.

I per sentir-nos millor què farem?

Això últim deu ser una pregunta retòrica, rollo Ubi sunt?, perquè encara no sé ni qui són ni què volen, només que es queixen, això sí, amb gràcia. Depèn com, millor un poema que la cara d’en Mas després de passar per maquillatge i pel Photoshop. Ara, que veient l’anunci que han fet per a la tele, tant de bo treguin algun escó, a veure amb quines pintes es presenten al Parlament.

Viumúsika

Des de fa un any, aproximandament, cada primer divendres de mes, al vestibul del teatre de Roses, es fan uns concerts molt ben parits. L’ambient és immillorable, ja que, mentre escoltes la música, et pots prendre una copa assegut en una taula tranquil·lament amb els companys. A més, pel fet de ser al vestíbul del teatre, permet una interacció músics-espectadors brutal. Imagineu-vos: música en directe, complicitat amb els músics, ambient íntim fent el toc… Quants diners pot valdre això? A Barcelona, una fortuna; a Roses, 6 euros. I resulta que la gent de poble no hi ve. Entre les persones que ho portem (he d’aclarir que jo m’hi he incorporat fa poc), no hem estat capaços d’arribar a cap conclusió. I no serà perquè el tema no ha estat recurrent! Què li passa a Roses? On és la gent? Que dorm de nits i de dies i no aprofiten les poques coses que s’hi fan? Nosaltres ho continuarem organitzant amb la mateixa il·lusió. Jo des d’aquí animo a tothom a venir a passar una bona estona en bona companyia, i de passada escoltar músics de casa nostra.