Quanta quanta guerra: visita al refugi

Foto: les bombes cauen sobre el port de Roses, 1938

Aquest dissabte passat vam visitar el refugi de Roses, en concret, un dels refugis de Roses: n’hi ha algun més a la Ciutadella i un parell més al poble que han quedat tapats per construccions. En concret vam visitar el que està a l’actualment anomenada plaça de la Pau (antiga Baixada de l’Escorxador). Dies abans, personal de l’Ajuntament hi va estar treballant per deixar-lo ben condicionat per a la nostra visita, i dissabte, dos operaris més hi van acudir per obrir i tancar el refugi.

Només baixar les escales ens vam poder posar a la pell d’aquella gent que va haver de ser estar allà dins durant hores, potser dies, per refugiar-se dels bomardejos que, com el cas de Barcelona, va dur a terme l’Aviazione Legionaria Italiana a Roses. Un passadís llarg, estret, humit, fosc, no gaire alt… Tota aquella gent allà amuntegada, atemorida, espantada. La majoria vam pensar que aquells passadissos causaven claustrofòbia, però que, de ben segur, si hi haguéssim hagut de baixar ho haguéssim fet ulls clucs. Supervivència.

M’alegro molt d’haver pogut visitar aquest fragment d’història del meu poble, d’haver pogut entendre una mica millor què van passar, què van fer els nostres avantpassats, com es van sentir… Tants anys tancat, ara ens deixa veure’l, el nostre refugi, el nostre patiment, el nostre passat.

Admirable el treball de tota aquella gent per fer en poc temps un indret per amagar la gent de l’horror de les bombes.

Cal dir, per últim, que la companyia va ser molt grata i que l’organització, malgrat l’hora, també és d’agrair. Gràcies!

Continuaré investigant, ja sigui per Barcelona o per Roses, sobre aquest episodi de la història. Pròxima parada: Universitat i Poble Sec.

___________________________________________________________________________________________________

I en un altre ordre de coses: feliç dia de la República!

http://es.wikipedia.org/wiki/Democracia_jeffersoniana

http://makepeace.ca/respublica/es/

http://es.wikipedia.org/wiki/Bienio_Negro#Bienio_radical-cedista_.281933-1936.29

http://republica-republicanisme.uab.es/

Quanta quanta guerra

Barcelona recorda els bombardejos que van tenir lloc sobre la ciutat l’any 1938. Una exposició al metro de la plaça Universitat, que va servir de refugi durant aquells dies sagnants, l’obertura de diferents refugis a la ciutat i també a Sant Adrià de Besós, la publicació del llibre de Josep Benet, Temps d’esperança i d’aprenentatge, l’estrena del documental (amb certs tocs de ficció) de Jesús Garay, Mirant al cel… En definitiva, una sèrie d’actes que, per fi, veuen la llum; més aviat, dels quals, per fi, se’n parla. Ja hi hagut massa dècades de silenci, ha arribat el moment de parlar per curar, de parlar-ne per aprendre’n, d’escoltar per saber com es va viure aquella època… Esperem que a poc a poc es vagi recuperant aquesta memòria col·lectiva que ens fa ser qui som, tant com a poble com a persones. Falta el valor de l’Administració i de tothom en general per tirar endavant el Memorial Democràtic. Ja són massa anys de democràcia.

Ressaca de democràcia

Tots guanyadors, tots perdedors. Tots invencibles, tots vençuts. Tot previsible en una jornada profundament marcada pel bipartidisme. Perden els petits i els grans gegants es reparteixen la síndria del Congrés dels Diputats. Gran campanya i objectiu complert. Avui, el dia de ressaca, res no canvia, ni tant sols l’ànalisi profunda del volum d’abstenció, cada cop més a l’alça, ni dels vots en blanc, també en augment.

Però quines conclusions en podem treure?

1. Que tots els parlaments de tots els grups començaven amb un elogi a la jornada tranquil·la de la democràcia, sense incidents. Tot i que ens vegin com a bestiar, encara som persones.

2. Que encara els polítics no aconsegueixen diferenciar entre micro obert-micro tancat: el moment Pepín Blanco a Zapatero: “pero diles que se callen” va ser millor que tot el que va dir en Bambi.

3. Que la dreta, efectivament, vota en bloc: el PP més o menys igual, han guanyat alguns escons, i CiU fidelitzant els 10 escons a casa, a Madrid.

4. Càstig dur per a ERC: de 8 escons a 3. Ni Champions ni UEFA. On són els 5 escons? Al meu entendre, majoritàriament, el PSOE-PSC. En aquest grup de votants, deu haver els que un dia van voler fer el jarrai, en aquest cas em pregunto, què en deuen haver fet de les estelades? Draps de cuina? N’hi ha d’altres que han anat a can PSOE per fer front a la bèstia negra de la gavina voladora. I en deu haver que han votat en blanc per veure si s’espavilen.

5. Que el PSOE altre cop s’emporta uns altres per endavant: clarament es queda amb els escons dels comunistes! A més de manera descarada perquè van pujar amb ell a celebrar-ho! En Víctor Manuel, l’Ana Belén i en Sabina! Els 3 escons perduts! Ho entenc perfectament, amb unes celles com aquelles, no és fàcil resistir-se. La cançó que han fet, tindrà tot el tema del cànon en regla?

6. Que al País Basc sembla que hi havia poques paperetes i molts ciutadans, abans de fer el paperina, van quedar-se a casa a mirar el futbol, fent macramé o vés a saber què…

7. Que si algú havia de canviar els llençols, podia aprofitar i agafar-ne uns quants del Senat. A més en color sépia, que s’adiu molt amb la primavera.

En definitiva, que hi ha els que hi eren, que no hi són els que volien ser-hi, però tant se val, Espanya blaugrana, ni que sigui en un mapa i no pas a la lliga.

Obres permanents

Hi ha una colla (gran colla) de pacients treballadors que cada matí han de fer una autèntica odissea per arribar a la feina a Barcelona a causa de les obres del TGV fantàstic. Però els que ja som a Barcelona també tenim un autèntic viatge d’aventures per arribar fins a la feina.
De les dues rutes possibles que tinc per arribar fins a la feina, a totes dues hi trobo obres inacabables. Una és amb bus (74, el que agafo jo) i l’atra és el 2×1 metro línia blava + ferrocarrils de la generalitat.

Després de gairebé un any d’agafar el bus 74 per anar a treballar i d’haver de passar inevitablement per la plaça Lesseps (o el que en queda), encara no sé què s’hi està fent. Al principi em pensava que era una obra que afectava la plaça pròpiament dita, i això ja em semblava prou complicat perquè és un punt neuràlgic de la ciutat ja que hi conflueixen una sèrie de carrers molt transitats (General Mitre, Príncep d’Astúries, Gran de Gràcia…). Però no és que l’obra de la plaça Lesseps encara no s’hagi acabat, és que s’ha anat estenent en tots els sentits fins a emmerdar 4 o 5 carrers més enllà! Amb la qual cosa, l’embolic a cada hora del dia, incloent-hi l’hora d’anar a treballar i l’hora de sortir-ne, està assegurat.

I clar, un cop ets dalt del bus, què has de fer? Baixar-ne? I on vols anar si estàs allà al mig del no-res, sense metro i amb els taxis igual o pitjor que el bus?

La gent en parla i es lamenten amb alguna cosa semblant a “oh! aquestes obres que no s’acaben mai!”, però ningú no sap del cert ni què s’hi està fent ni per quant de temps en tenim. L’únic que és cert és que cada mes s’anul·la una parada perquè, com us dic, les obres es van eixamplant… I la gent ja no sap on ha de baixar…

És una sensació semblant a la que devia sentir en Bill Murray a Atrapat al temps: cada dia que despertava era el dia de la marmota. Doncs per als usuaris dels busos que passen per Lesseps, cada dia és el dia de les obres que no s’acaben.

La patata calenta

Avui a les 19 h manifestació per protestar pel caos de Renfe. Ja tocava! Ens comencem a despertar després d’un estat de letàrgia?

Els polítics continuen tirant-se els plats pel cap, com si això ens interessés. Si el PP diu això, si CiU diu allò altre, si ERC afegeix algun apunt més, el PSC que ja no sap a qui ha de fer cas… I les solucions? Per quan estan previstes?

Caos provocat per una promesa política: abans de desembre arriba el TGV a Barcelona. Està en joc 4 anys més al govern i els obrers s’han d’afanyar. Tothom sabia des del principi que la qualitat del sòl no és la més indicada per fer perforacions ni per aguantar unes vies noves. Tant se val, culparem algú (ja buscarem qui) per exisitir i per haver triat aquell traçat. Però no, un nou gir fa que el govern s’autoculpi. El gest potser que el possibles votants s’ho repensin…

En última instància, fora de la política, qui paga els plats trencats? El currant/a que cada matinada s’ha d’aixecar a una hora intempestiva per anar a treballar. I per què? Per unes obres d’un tren que probablement mai arribarà a la velocitat que hauria d’anar, per un tren que probablement no facin servir perquè no el podran pagar.

Com deia un grafit: “se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou.”

Prevacances

Un any més cap al Marroc! Ara més que mai, quan només queda una setmana per marxar, no tinc ganes de treballar. I em dedico a fer posts.

Tagine, cuscus, gelats, pastissos, desert, joies, te amb menta, bona companyia, música al carrer, zocos, berbers, sabates, mantes, calor, henna, haima, crema protectora… i una mica dels Clash.

Roses, 27M

Recta final en la cursa per l’alcaldia de Roses. Després d’un llarg silenci, torno amb un dels temes preferents: la política, en aquest cas, municipal.

No sé si és perquè cada cop m’hi fixo més, però crec que s’està vivint un ambient preelectoral interessant. En general, els mítings als quals estàvem acostumants han fet un gir radical, no sé si és a causa o conseqüència de tants anys de pujolisme i de sempre el mateix. Ara sembla que tot s’hi val: xocolatades, festes infantils, visites en globus, actes a teatres, com el Romea, actes semblants a una obra de teatre, amb els candidats darrere d’un faristol i enmig d’un amfiteatre grec… Ah! Per no parlar dels partits de nova formació que aposten per portar de matinada una semiartista (i encara li regalo el semi) per lluir el “palmito” amb els nens i nings de 17 anys, a molt estirar.

La manera de vendre’s en política ha canviat. No sé si és bo o dolent, suposo que el temps ho dirà. Personalment, no estic d’acord a fer campanya quan no toca, com és el cas de Sant Jordi a Barcelona, que encara no sé què fan, any rere any, els estands dels partits polítics a les Rambles amb els polítics a dins repartint roses i adhesius varis…

En qualsevol cas, aquest any, (per fi!), hi ha hagut una altra manera de fer política, si més no, de veure la política. Des de divendres passat es pot llegir a qualsevol establiment rosinc l’Especial Ereccions municipals 2007, una revista feta amb bon humor, picardia, bon coneixement de la situació local i, sobretot, enginy. Des d’aquí, molta sort en la difusió del pamflet! Ja era hora que algú, més aviat alguns, es relaxés, prengués distància, i això permetés fer humor sobre els futuribles a l’alcaldia de Roses. Falta el retrat d’un partit, els de Barcelona, un altre any serà.

Als qui us piqui la curiositat, podeu llegir la revista aquí: plamfetorum2.pdf

Què fem aquest cap de setmana?

Des de fa unes quantes setmanes, els caps de setmana estan reservats a algun tipus de manifestació. Ara mateix no sé si hem fet una regressió als anys setanta o què està passant. En alguns aspectes, no, no hem sortit d’aquella dècada. Podria tornar a parlar molta estona de les manifestacions convocades pel PP plenes de banderes “preconstitucionals” amb aquelles àguiles… Però és massa evident que ells tenen immunitat per fer el que els vingui de gust, prou que ho he manifestat en aquest bloc.

Sí que val la pena les manifestacions que hi ha aquest dissabte a moltes ciutats espanyoles contra el preu dels habitatges. Ara es comença a pensar en aquest tema, ara només falta que deixin d’analitzar-lo, ja hem vist tots els reportatges que havíem de veure, i que comencin a posar solucions. Es pot saber com hem de pagar un lloguer que està a 14 euros el metre quadrat quan la majoria de la població cobra 6 euros l’hora de mitjana?

Micros

Avui és notícia de portada a tot arreu que l’Andreu Buenafuente ha rebutjat el premi Micròfon d’or en assabentar-se que Jimmy Losantos també estava premiat amb el mateix guardó. El que no acabo d’entendre és com aquesta decisió d’en Buenafuente és portada i com no ho va ser, en el seu moment, que en JL estava a la llista de guardonats per a aquest premi… Relament, em semblava denunciable que aquest senyor tingués (i tingui) un espai de força hores en una ràdio, però ja se sap que en nom de la llibertat d’expressió… Ara bé, que la Federació d’Associacions de Ràdio i Televisió consideri que es mereix un premi prou prestigiós com són els Micròfons d’or, em sembla patètic i terrible.

No fa gaire es va multar (amb la friolera de 22.000 €!) Pepe Rubianes per unes declaracions en un programa de TV3, per un delicte d’ultratge, potser?

No defenso en Rubianes especialment, sinó que estic a favor que una persona pugui dir el que pensa quan se li pregunta sobre un tema en concret. O tots o cap!

Un premiat per insultar tot allò que és modern, antifeixista, antinacionalisme espanyol, anticarrincló…, i l’altre multat per insultar el feixisme carrincló (fora de context, les acusacions semblaven més greus). On és la llibertat d’expressió? Ja que a tothom li agrada fer ús d’aquest “dret”, ens podrien especificar qui el pot fer servir i qui no? I de passada, ens podrien explicar en què consisteix el “delicte” d’expressar el que un pensa i a qui s’aplica?

42

Ahir a la tarda, passejant per Barcelona, se’m va ocórrer anar a visitar una botiga d’una marca de texans anomenada G-Star Raw. Recordo que fa uns anys vaig aconseguir que uns pantalons d’aquesta marca m’anessin bé, així que vaig decidir tornar a provar sort. Estava fent un cop d’ull als models que hi havia quan el dependent em va preguntar el protocolari “et puc ajudar en alguna cosa?”. Li vaig dir que estava buscant uns texans i que la meva talla és la 42. Sabeu que em va respondre? “Ui, de tan grans no en tenim!”. Pobret ignorant, si sapigués en aquell moment com em vaig recordar de la seva família… A mi em va sortir un “Home, tan grans…” i quan li anava a dir “m’estàs dient que tinc sobrepès?”, em va interrompre i em va dir: “només en tenim fins a la 41, si vols provar…”. Evidentment, li vaig respondre que NO i sense donar les gràcies vaig sortir pitant de la botiga per no respondre malament.

Què vol dir “tan grans”??? Ja n’hi ha prou d’acomplexar la gent i de fer-te sentir una vaca quan no tens una 36 o una 38! Tant que li agrada a la gent emplenar-se la boca amb la diversitat i totes aquests punyetes i resulta que ens volen a tots tallats pel mateix patró! Veig que les mesures de la passarel·la Cibeles no han servit de gaire. No estic bona ni sóc “normal” perquè faig la 42. I què?